[pureHTML] [p]Tots tenim biografia, tenim amics i podem explicar la nostra història a qualsevol lloc, fins i tot fent una copa a la barra d'un bar. El privilegi dels escriptors, és que, a més de passar per la vida i els anys arrossegant experiències i quimeres, deixen sempre enrere les seves paraules, construïdes d'una en una, fins a obtenir un llarg relat ple d'històries.[/p][p] Aquest divendres al migdia, quan la gent menjava mirant la tele per veure les notícies, he conegut la notícia de la mort de José Saramago i he pensat en La Caverna. L'escriptor portuguès ha aportat a la literatura una profunditat d'idees impressionant. Però en aquests moments em quedo amb l’aproximació d'aquesta novel·la al pensament del filòsof grec Plató. En realitat, només alguns aconsegueixen sortir d'aquesta cova i són els que comprenen que és possible una altra manera de viure, en contra de les normes que semblen tan evidents i segures. Traslladar aquest plantejament a la vida rural i a la foscor de la misèria produeix en el lector un efecte demolidor, atrapat, sense voler, dins d'una realitat que espanta.[/p][p] José Saramago no dissimulava la veritat amb vestits de seda i feia una literatura contundent i sincera, que pujava i baixava per carrers estrets, d'igual manera que pugen i baixen els fados pels amagats i estrets carrers del barri d'Alfama, o per sobre de les taulades del Chiado, de la seva amada Lisboa. [/p][p][/p][p] [/p] [/pureHTML]