[pureHTML] [p]Un grup d'amics que ja no tenen res en comú, excepte un fet tèrbol del passat, es reuneixen en un refugi de la muntanya per passar un cap de setmana junts. De sobte, les picabaralles antigues i un fet misteriós nou creen una gran tensió. A partir d'aquest moment, cadascú interpretarà les coses segons el seu caràcter i les seves particulars obsessions.[/p][p]Aquesta és la sinopsi de Fin (Acantilado), la primera i única novel·la publicada de David Monteagudo. [/p][p] [/p]

L'escriptor gallec va començar a fer novel·les als 40 anys (vuit anys enrere). Fins llavors, ell pensava que es jubilaria a la fàbrica de cartrons de Vilafranca del Penedès on treballa. Però Jaume Vallcorba li va donar una oportunitat i Fin s’ha convertit en una de las sorpresas editorials de l’any. Ja va per la novena edició. Els lectors devoren aquest text de 352 pàgines, com ja ho van fer amb La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol, amb qui el compraren molt sovint. Alguns crítics també troben alguna similitud estilística de David Monteagudo amb Rafael Sánchez Ferlosio o Cormac McMarthy. A Fin trobem passió per explicar les contradiccions psicològiques dels ésser humans en situacions complicades.[/p]

No és una obra fàcil. Montegudo arriba a complicar la seva història de tal manera que el lector es veu atrapat en un món que esgarrifa. Efectes especials, la por barrejada amb un sol enlluernant, la natura salvatge com a preludi d'una gran tragèdia.[/p]

Curiosament, molts han començat a llegir Fin amb grans dosis d'escepticisme. Una altra de suspens fantàstic? Un altre relat que s'hi sembla als d'Stephen King? Serà veritat que recorda a Cormac McMarthy? Doncs, si i no a tot.  Fin és un bon exemple de literatura, per tot allò que ens aporta de suspens, de sorpresa, d'imaginació i de contradicció. [/p]  [p] [/p] [/pureHTML]