[pureHTML] Fa uns dies, un tema calent i candent, que cremava a tots els diaris i telediaris eren els incendis que assolaven les belles illes de Grècia i que amenaçaven amb arribar tots ells al rovell d'ou del Partenon, que presideix Athenes amb una l'elegància suprema i mística. Aquells dies de foc sense treva, acabava d'abandonar les aigües de l'Egeo, amb els seus blaus virginals i els verds maragda que proporcionen les sorres blanques de les nombroses cales. Que es crema Grècia!, aquesta és una recurrent frase que em remunta a altres estius. Es podria dir que aquest país acollidor de mil·lenàries pedres, sent un cert pudor de la seva vegetació voluble i canviant i de tant en tant deixa que les flames amenacin els seus contorns…

En fin, fa dies que el perill ja ha passat, però torno sobre aquest assumpte aquest últim dia del mes d'agost, que amenaça pluja i alguna que altra tempesta i que ja fa evident el presagi de la tardor. Quan els correfocs de la Mercè llencin altres espurnes pels carrers voldrà dir que la cosa ja es posa a ritme de bufanda i que ja no té remei la foscor del dia a mitja tarda i les vivències de l'hivern.

Quin desastre, podríem dir. Però, no. I tot perquè no crec que ningú gosi treure'm el record d'una conversa sota la vista irresistible d'un clàssic: per la nit, l'Acròpolis il·luminada i a la mà, una copa de vi blanc, vingut des de les properes vinyes de Tesalia o de Robola de Cefalonia…

Ara queden milers de pàgines…
I així, a navegar de nou i a estudiar les empremtes que ens deixen les impremtes… La tinta ja ha deixat les seves lletres sobre el paper i milers de pàgines es barallen per ser les primeres de la taula. Hi ha moltes notícies, moltes promeses. A partir de demà intentaré deixar-les totes elles al descobert.  [/pureHTML]