[pureHTML] [p] [/p][p]Paul Auster torna a interpretar una perfecta simfonia a Invisible. Primavera, estiu, tardor… i el final. L'aparent món tancat i reduït de l'autor de Nova York no deixa d'oferir hàbils creacions a l'irreductible lector. S'aprecien coincidències autobiogràfiques a Invisible. Un any: 1967. Un estudiant de la Universitat de Columbia amb inquietud per la literatura… [/p] [p] [/p][p]Paul Auster atrapa amb una estructura que encaixa amb l’enrevessada habilitat dels puntaires. Amunt i avall; el passat i el present. Novel·la, poesia i llibre d'història. Invisible és una endogàmica obra mestra de la literatura que parla de literatura. Escriure i llegir, viure i explicar la vida. El sexe, l'amor no autoritzat. La traïció. La soledat i la culpa i la mort…[/p] [p]Anoto aquesta frase:[/p] [p]El protagonista, Adam Walker, escriu sobre la seva infantesa i la seva mare: «La compassió és un sentiment abominable, sense valor, quan intentes explicar-te-la només aconsegueixes empitjorar les coses». [/p] [/pureHTML]