Sant Jordi se presenta como lo hace siempre: con la perspectiva de las horas que aún quedan por sacar los libros a la calle y vender. La gente paseará buscando las novedades y especialmente a los autores, por si pueden ver qué cara hace aquella persona que es capaz de escribir aquellas palabras …

Es muy curiosa esta relación. Leer es un hecho íntimo, te acerca a lo más profundo de la habilidad literaria del escritor y descubrirlo en la calle, sentado en medio de la Rambla, reconforta la curiosidad. Pero más allá del hecho de escribir y leer, Sant Jordi es el día del negocio. Al final de la jornada lo que quedan son las cifras de venta.

Es importante el negocio, sí señor. Pero a mí me gustan especialmente las rosas y las palabras. Así que he robado un fragmento del Cuaderno gris de Josep Pla, para aplacar el apetito. Mirad, este es parte del autorretrato «verídico»del escritor:

“Alçada: 1 metre 74. Acceptant la classificació de Retzius, el meu crani tendeix notòriament a la braquicefàlla. Sóc un cap curt i afegiré que sóc un cap gros. El meu cap està abundantment poblat de cabells. M’hauria estat absolutament indiferent no tenir-ne, però estic predestinat, segons una profecia formulada per un perruquer del carrer de Cavallers a la meva mare, quan jo era petit, a tenir cabells tota la vida. Fins a la mort, doncs, tindré cabells, I això haurà estat, per als meus progenitors, principalment un pretext d’orgull i de satisfacció positiu. És poca cosa, si voleu, però sempre val més d’acontentar-se amb el que hom té. No tinc pas un front espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor (hipotètic) d’una poderosa intel·ligència, segons els tòpics de la novel·lística. Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra. Els meus cabells no són pas completament rossos ni acusadament negres. Són un entremig. D’aquest front, tot baixant, se’n desprèn un nas que en altre temps fou molt correcte, finament dibuixat de cartílags. La forma del nas, me la vaig, però, destruir jo mateix, en una població de la costa de llevant on anàvem a estiuejar, un any per la festa major, jugant a l’arbre de la cucanya. Vaig arrabassar el trofeu del cap del pal, vaig guanyar el primer premi (un parell de pollastres) després d»haver passat fent equilibris estrambòtics per la corba enseuada i relliscosa de l’arbre llarguíssim. En trobar-m’hi al capdavall, vaig engrapar la bandera amb tan mala fortuna que vaig topar, de cara, amb el pal de la juguesca. Fou un terrible cop, paorosament sec. Em retiraren de l’aigua més mort que viu, sense coneixement, regalimant sang del nas i de la boca –el color de la sang és escandalós–, la cara tumefacta, morada, inflada monstruosament. Fractura dels ossos del nas, capolament dels cartílags. Tres setmanes al llit.

–I d’aquests pollastres, què en farem? –deia la família.

Dels poquíssims premis que he obtingut en el curs de la vida, aquest ha estat un dels més tristos. De llavors ençà, el meu nas, una mica aixafat d’un cantó, ha perdut la seva correcció inicial i no presenta el menor interès. Sota les celles poblades i les pestanyes desproveïdes de llargada, de corba romàntica i de caient fascinador, els ulls, petits, tancats dins d’una incisió d’escletxa de guardiola, tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i son –segons m’han dit– molt impressionables, tant a la visió exterior com als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment….”